Sempre he sentit una gran admiració per l'Antoni Tàpies. Anit ens va deixar. El pintor català, als vint-i-dos anys, va renunciar a la carrera de dret per dedicar-se de ple a la pintura, art que va abordar a través del collage (amb fulls de diaris, paper d'estany,...), de pintures i grafittis. En aquesta primera etapa de la seva vida crea, amb altres artistes i intel·lectuals catalans, el grup «Dau al Set» (1948). Aquest moviment empara les seves primeres exposicions, que ja posaven de manifest el seu interès pel surrealisme. Cap a 1949, es dedica a crear quadres en els quals predominen els tons grisos, encara que amb interrupcions d'importància variable de colors vius (verd i vermell), quadres en els quals apareixen impressions tèxtils, signes (semicercles, triangles) i lletres deformades. En 1954, després d'impartir un curs d'art abstracte a la universitat Menéndez Pelayo de Santander, dóna entrada de nou a la matèria: treballa els quadres amb argamassa (barrejant a l'oli marbre polvoritzat i usant pigments en pols dissolts en làtex). La seva etapa posterior a 1965 pertany a la neofiguració i a l'art pobre: objectes rústics i objectes quotidians es fonen en una obra que va arribar a aconseguir difusió universal. En la dècada dels setanta, les seves «escultures en l'espai» fan que l'objecte (fustes assemblades, cadires, robes, llibres cremats), fins llavors estampat en buit o modelatge en relleu en l'espessor de la matèria, se surti de la tela per immobilitzar-ho en l'espai i donar-li una realitat més aspra. En aquest aspecte Tàpies comunica a l'art pobre una càrrega emocional molt important.
L'artista va ser nomenat acadèmic d'honor en la Reial Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando i va ser guardonat amb el premi Príncep d'Astúries de les arts i el Praemium Imperiale de pintura. De la resta de la seva producció cal destacar murals per la Expo'92, Embolcall (1994), inspirat de la guerra de Rwanda, i Cerimònia (1996).
